Almogàvers

Actualment els almogàvers són una de les filaes més populars de les festes de moros i cristians celebrades a la a les comarques de l'interior del País Valencià.

Almogàvers era la denominació que reberen les unitats paramilitars en forma de companyies d'infanteria lleugera alçades a la Corona d'Aragó i a la Corona de Castella (on també s'anomenaven Peones) durant el segle XIII. A la Corona de Castella la seva organització interna fou regulada i codificada pel rei Alfons X de Castella en les Siete Partidas.

El seu protagonisme històric l'aconseguiren un cop finalitzat el període de conquesta de les taifes islàmiques. Davant del problema per desmobilitzar-los i reintegrar-los a la vida civil, foren reclutats per formar la Companyia Catalana d'Orient i van participar en la Guerra de Sicília al servei del rei Frederic II de Sicília. En aquella època eren coneguts per la seva habilitat i agressivitat en la batalla. En terra enemiga, vivien del saqueig, però en temps de pau acostumaven a causar problemes saquejant la població pagesa.

Aquestes companyies dedicades a l'assalt dels territoris musulmans foren anomenades per aquests com al-mogauar[1] («els que provoquen algarades»). Quan realitzaven incursions en territori islàmic (d'una durada d'un a dos dies) en esquadrons d'uns dotze homes, eren guiats per un adalí (de l'àrab al-dalla, «ensenyar el camí», "guia"). El capità de l'esquadró era anomenat almogaten (de l'àrab al-mucaddem, «el capità», «el que dirigeix»).

Els almogàvers van ser considerats com una de les millors infanteries de la seva època[cal citació] i van ser precursors d'un estil de lluita que la historiografia militar reconeix com a nascut a Catalunya: la guerra guerrejada o guerrilla[cal citació].

En una època on la cavalleria era l'arma predilecta dels exèrcits i on el model de l'ideal cavalleresc era el mític a seguir, els almogàvers utilitzaven el terreny al seu favor, lluitaven de nit, anaven sempre dempeus i no feien servir cuirassa, fet que els donava una gran mobilitat.

També cal destacar que no eren ben bé un exèrcit, sinó que formaven un estil de vida molt dur, lluitaven mentre els nens i les dones miraven i aprenien a lluitar, viatjaven tots plegats: gent gran, dones i nens, i no tenien cap ofici: tot ho prenien en ràtzies, per la qual cosa eren una gran molèstia en temps de pau per a qualsevol dirigent.

Van néixer de la violència de frontera entre el món islàmic i el cristià, i el sedentarisme va ser la seva fi.

« Aquestes gents qui han nom Almugavers son gents que no viven sino de fet de armes, ne no stan en viles ne en ciutats, sino en muntanyes e en boschs; e guerreien tots jorns ab Serrayns, e entren dins la terra dels Serrayns huna jornada o dues lladrunyant e prenent dels Serrayns molts, e de llur haver; e de aço viven; e sofferen moltes malenances que als altres homens no porien sostenir; que be passaran a vegades dos jorns sens menjar, si mester los es; e menjaran de les erbes dels camps, que sol no s'en prehen res. E los Adelits quels guien, saben les terres els camins. E no aporten mes de huna gonella o huna camisa, sia stiu o ivern; e en les cames porten hunes calses de cuyro, e als peus hunes avarques de cuyro. E porten bon coltell e bona correja, e hun fogur a la cinta. E porta cascu huna llança e dos darts, e hun cerro de cuyro en què aporten llur vianda. E son molt forts e molt laugers per fugir e per encalsar. E son Catalans e Aragonesos e Serrayns. »

—Bernat Desclot, Crònica, capítol LXXIX

* Adalil: màxim grau entre els almogàvers, anaven a cavall i guiaven les tropes
* Almogaten: anaven a peu i eren oficials intermitjos
* Almogàver: anaven a peu i eren la tropa base


"Coro dels Almugavers"

Aur! Aur! Desperta ferro!
Deus aia!
...
Veyentnos sols venir, los pobles ja flamejen:
veyentnos sols passar, son bech los corbs netejen.
La guerra y lo saqueig, no hi ha mellors plahers.
Avant, almugavers! Que avisin als fossers!
La veu del somatent nos crida ja a la guerra.
Fadigues, plujes, neus, calors resistirem,
y si'ns abat la sòn, pendrèra per llit la terra,
y si'ns rendeix la fam carn crua menjarem!

Desperta ferro! Avant! Depressa com lo llamp
cayèm sobre son camp!
Almugavers, avant! Anem allí a fer carn!
Les feres tenen fam!


Guerres contra els sarraïns

Coneixem la seva existència a partir del segle XIII quan, en grups d'una dotzena d'homes, feien incursions d'un dia o dos en terra sarraïna. Per part seva els dirigia l'almugatèn i quan havien de cobrir un atac més important, rebien les ordres d'un adalil, de designació reial. Vivien, principalment, del botí que obtenien en les seves incursions. Anaven armats només amb un coltell, una llança i dos dards, anaven vestits amb una gonella o camisa molt curta, polaines i avarques de cuir i se'ls considerava homes forts, frugals i molt àgils en la lluita.

Pels noms que portaven i se'ls designava, és segur que el seu origen estaria en l'organització militar sarraïna. El mateix nom d'almogàver està relacionat amb l'àrab gawara que significa fer una expedició militar, fer una algarada. Però és que, a més, els que els dirigien, tant l'adalil (de l'àrab dalla, ensenyar el camí) com l'almugatèn (de l'àrab al-mucaddem, el capità, el que dirigeix) portaven termes derivats de l'àrab.

Formaven una host nombrosa, ja que Pere el Gran (1276-1285) en portà uns 15.000 en les seves expedicions a l'Tunis i Sicília, i lluitaren també en terres catalanes durant la Croada contra la Corona d'Aragó sota comandament de Roger de Llúria, participant en la batalla del coll de Panissars.

La Companyia Catalana d'Orient

Molts es quedaren en terres sicilianes, defensant el fill de Pere, Frederic II de Sicília. Però, després de la Pau de Caltabellotta (1302), es quedaren sense feina. Va ser llavors que es va constituir la Companyia Catalana d'Orient, en la que Roger de Flor (1268-1305) els va portar a Constantinoble, i ell i els almogàvers, amb un total de 4.000 homes, es van posar al servei de l'emperador Andrònic II, lluitant victoriosament contra els turcs a l'Àsia Menor i fent famós el seu crit de guerra: Desperta Ferro!, que proferien abans d'entrar en batalla, alhora que donaven cops a les pedres amb els ferros i les llances.

Roger de Flor va ser assassinat a Adrianòpolis (l'actual Edirne) el 4 d'abril de 1305, fet que va provocar la ira dels catalans que ja era prou justificada per l'incompliment reiterat dels pactes per part dels grecs, un cop veieren que els catalans els hi havien tret el problema turc del davant. Després de la resistència heroica a Gal·lipoli amb una destacada intervenció de Ramon Muntaner que descriu els fets directament viscuts, i que era el tresorer de la companyia, van, durant dos anys devastar el territori a consciència, fets que es coneixen com la venjança catalana.

L'any 1310 la Companyia es va establir a Atenes, on havia estat reclamada pel duc Gautier V de Brienne, a qui van derrotar en la Batalla del riu Cefís, en la que van exterminar l'exèrcit atenenc, donant pas als ducats d'Atenes i Neopàtria, sota la senyoria del regne de Sicília. Els ducats van quedar sota el domini català fins l'any 1388, quan van ser ocupats pels venecians.

Guerres Peninsulars

Els almogàvers que no van participar en l'aventura grega es van distingir també en la guerra contra Castella (1296-1304), en la croada contra Almeria (1309), en les campanyes de Granada (1330-1334), contra el rei de Mallorca (1343-1344), en les expedicions a Sardenya (1353, 1354 i 1367) i una altra vegada contra Castella (1356-1369). Durant el segle XV encara hi ha grups d'almogàvers, però cada vegada esdevingueren menys importants.

Els almogàvers han estat glorificats i vituperats alhora. Ramon Muntaner en la seva Crònica ens els descriu amb detalls vívids i, a voltes, exagerats, per bé que ell els va conèixer molt de prop, ja que també va ser almogàver.

Més que ningú van ser els almogàvers els qui van propagar el català per la Mediterrània, ja que el català era la seua llengua.

extret de viquipèdia